Conte: Roure, pomer o roser?

Hi havia una vegada un preciós jardí que tenia uns arbres fruiters i uns rosers formosos i molt feliços de ser el que eren.

 

Només hi havia un arbre que estava molt trist perquè tenia un problema: no sabia qui era.

- Et falta concentració, amic meu -li digué el pomer-, si t’hi poses seriosament, podràs fer unes pomes boníssimes. És molt fàcil.

- Ei! No li facis cas, a aquest! -li digué el roser- És molt més senzill fer roses i, a més a més, són molt més boniques.

El roure, desesperat, intentava fer tot allò que li deien les altres plantes del jardí però, al no aconseguir ser com els altres, se sentia cada cop més frustrat.

Un dia se li acostà un mussol, que és l’animal més savi de boscos i jardins, i en veure’l tan desesperat li digué:

- No et preocupis, el teu problema no és greu. És el mateix problema que tenen molts éssers de la terra. Jo et donaré la solució: no dediquis la teva vida a ser allò que els altres volen que siguis, sigues tu mateix, coneix-te a tu mateix i, per assolir-ho, escolta la teva veu interior.

Un cop dit això, el mussol marxà.

- La meva veu interior? Ser jo mateix? Conèixer-me? -es preguntava l’arbre desesperat.

Llavors decidí tancar les oïdes i obrir el seu cor. En aquell moment va sentir la seva veu interior que li deia:

- Tu mai podràs fer pomes perquè no ets un pomer, ni podràs donar roses perquè no ets un roser. Ets un roure i el teu destí és créixer alt i fort. Has vingut a aquest món per donar recer als ocells, ombra als viatgers i bellesa al paisatge. Tens una missió. Compleix-la!

I l’arbre se sentí fort i segur d’ell mateix i es disposà a ser tot allò per al que estava destinat. Així, ben aviat omplí el seu espai i va ser respectat i admirat per tots.

A partir d’aquell moment, el jardí esdevingué completament feliç.