Imprescindible: Explicar contes als infants!

No ho diem nosaltres, tot i que sempre hem explicat molts contes als nostres fills; sinó que ja ho deia un dels homes més savis i admirats del món: Albert Einstein.

Et deixem amb aquest relat curt que esperem t'agradi tant com a nosaltres ens agrada.

Una abraçada,

Janet

Diuen que una vegada una dona li va preguntar a Einstein què fer perquè els seus fills fossin més intel·ligents i Einstein li va respondre:

«Llegir-los contes».

La dona, rient, li va replicar: «Ja, i què he de fer després d'haver-los llegit contes?».

I Einstein li va dir: «Doncs llegir-los més contes»

Els colors i les emocions en la restauració

Que les nostres emocions ens governen més del que de vegades voldríem és una veritat com un temple, i més encara quan parlem de consum.

Això, que ho saben molt bé els publicistes i els dissenyadors d'espais públics, ho utilitzen als anuncis, als establiments,...  

Per exemple, avui hem llegit que els treballadors d'alguns restaurants de menjar ràpid porten un uniforme de color vermell.  Això és perquè el vermell és un color excitant i això ens incita a menjar més ràpid.

Fotografia de Michael Maggs

En canvi els mobles i les parets d'aquest llocs acostumen a ser de color blanc i groc perquè aquests colors ens donen una sensació de neteja.

Aquesta combinació de colors: vermell - blanc- groc ens produeix una sensació inconscient de benestar; però que curiosament no ens convida a restar massa temps al local.

"El circ de la papallona" amb Nick Vijucic

Val la pena invertir aquests vint minuts que dura el vídeo d'"El circ de la papallona": per als que no l'hàgiu vist, estem segures que us encantarà i per a qui l'hàgiu vist, ben segur que us agradarà molt tornar-lo a veure.

Com encarar les despeses de les Festes que s’apropen.

És important que les comencis a organitzar el més aviat possible.  Ja fa uns quants anys que em fabrico una graella (que és una taula amb quadrets).  A les files hi poso els noms de les persones a qui compraré un regal (pare, mare, germà, marit, filles,...) i a les columnes hi poso els motius dels regals (aniversari, sant, Tió, Reis,...).

Per a les Festes especials en tinc una d’exclusiva perquè aquí les despeses són més diverses i més nombroses.  A la meva graella nadalenca hi poso apartats per al menjar congelat, menjar especial, guarniments,...; a la de la Castanyada: jocs, disfresses, atrezzo, menjar especial,... i així amb la resta de festes que celebro a casa (Tots Sants, Sants Innocents, Sant Joan, etc).

Perquè quan arribi el moment no hagi de fer front a una despesa extra, el que faig habitualment és preparar-ho tot de mig any a un any vista, és a dir, l’endemà de la Castanyada ja preparo la Castanyada-Halloween de l’any vinent.

Això em permet programar i també que les meves filles puguin col·laborar en la preparació de les festes.

Per exemple, quan passo per una botiga i veig alguna cosa que pot agradar algú de la llista i està bé de preu, la compro.  Quan arribo a casa li poso una nota dient què és i per a qui és (perquè amb el pas del temps és gairebé segur que se m’oblidaria) i després ho anoto a la graella. Faig el mateix amb el menjar congelat i les idees que pugui tenir per fer menús, jocs o decoració.

 Així és que si preveus les despeses d’aquesta manera, aniràs més tranquil·la i, a més a més, estalviaràs per quatre motius:

1.- No tindràs la pressió de comprar cuita-corrents. Sovint surt més car i a més és gairebé segur que superaràs el pressupost marcat.

2.- Comprar fora de temporada és més econòmic. Ara ja ha passat Halloween, les botigues volen treure el gènere que no han venut i rebaixen els preus. Més de dues i tres vegades he comprat figures i guarniments de Nadal al juliol; perquè em resulta molt més econòmic. I això també és molt vàlid amb el menjar congelat.

3.- Pots trobar una botiga que estigui liquidant gènere i, que part, trobis coses molt interessants a preus rebaixats.

4.- Si fas participar als teus fills, ells mateixos poden confeccionar alguns regals i ajudar en la decoració. Per exemple: un any la meva filla gran va pirogravar una capseta de fusta; la meva filla petita va fer punts de llibre dibuixats i plastificats com a postals de Nadal; per una castanyada van fer barrets de bruixa per a tothom, un tauler de “tres en línia” amb fitxes del Barça i de l’Espanyol,...

Això et pot resultar una mica més complicat fer-ho amb els regals que han de portar Ses Majestats els Reis de l’Orient, si tens criatures petites a casa perquè en el seu afany exploratori, és molt probable que acabin descobrint els paquets. 

Jo, això, ho he solucionat comprant el gruix de joguines a una botiga on me les guarden.  És veritat que hi ha moltes que no ho fan, però encara se’n troben que sí. 

D’aquesta manera el gruix de joguines els tinc a la botiga i només vaig guardant a casa les quatre que compro a d’altres llocs i que em resulten més fàcil de guardar.

Rosa



Família. El dol i els nens.

Sempre als nostres cors!

La Clàudia va veure que el seu germà gran, mentre parlava per telèfon amb una amiga seva, feia una expressió de cara estranya.

La nena va dir a sa mare:

- Mira quina cara posa l’Albert, mama! Fa riure!

Però la mare de la Clàudia de seguida es va adonar que alguna cosa no anava bé, i que l’expressió del noi era de dolor, com quan ens fem molt de mal i no volem plorar.

- Què et passa, Albert? – Li va preguntar amoïnada al seu fill.

- Mama! – Respongué ofegant un crit i començant a plorar desconsoladament- S'ha mort en Carles, mama! En Carles s'ha mort!

- ¿El Carles? Però, què ha passat? Si ahir estava la mar de bé i…

- Ha patit un accident, mama! L’ha atropellat un cotxe que corria massa. No, mama, no pot ser! En Carles no, mama!

El noi no podia deixar de plorar i la mare, que no tenia paraules de consol, el va abraçar molt fort i va plorar amb ell. La imatge d’en Carles, l’amic del seu fill, un noi alegre i sempre somrient, se li va fer present, de fet no se’l podia treure del cap.

La Clàudia es va espantar en veure plorar la seva mare i el seu germà, i va anar corrents al seu costat.

- Què passa, mama? Per què ploreu?

- Clàudia! Ha passat una cosa molt trista i per això plorem. ¿T'en recordes en Carles, l’amic del teu germà?

- Sí, mama. És clar que me’n recordo. Va jugar molt amb mi ahir, quan va venir a casa. És l’amic de l’Albert que més m’agrada. Sempre em tracta molt bé i em fa riure molt.

- Filla, el que ha passat és que en Carles s'ha mort. L’ha atropellat un cotxe aquest matí.

La nena es va sorprendre molt i no va dir res, va mirar a la seva mare i al seu germà.

- Mama, llavors, ¿Ja no tornaré a veure més en Carles? ¿Ja no vindrà més a casa? ¿No podré tornar a jugar amb ell?

- Ho sento filla, no. En Carles se n’ha anat i ja no el tornarem a veure.

La Clàudia va abraçar al seu germà per donar-li consol. Es barallaven sovint ells dos, però la nena mai havia vist l’Albert tant trist.

Tres dies després de la mort d’en Carles, la Clàudia va començar a fer preguntes als seus pares.

- L’Albert està molt trist. Avui l’he vist mirant fotografies on surt en Carles. Per què ho fa això? ¿Mirar-les no el posa més trist?

- No filla, veure fotografies d’en Carles, recordar-lo, pensar en ell, l’ajuda a apaivagar la seva pena. A veure, filla, a tu, què és allò que més t’agradava d’en Carles?

- Quan em feia riure, sempre feia pallassades per fer-me riure. Un dia em va regalar un nas de pallassa, encara el tinc perquè m’agrada molt. Mama, no vull que en Carles sigui mort. Vull que torni a casa, que em torni a fer riure. Des que va morir, l’Albert està molt trist.

La mare va abraçar molt fort a Clàudia i va tornar a plorar. Uns moments després, va dir a la seva filla que tots aquells records, que totes les coses que havia compartit amb en Carles, la mantindrien unida a ell per sempre. Que quan volgués tanqués els ulls i el recordaria rient al seu costat.

- Vull plorar, mama.

- Plora, filla, plora tant com vulguis.

La Clàudia seguia abraçada a la seva mare, aquelles abraçades la consolaven moltíssim.

- Mama!

- Digues, filla.

- ¿Tu també et moriràs?

- Clàudia, tots ens morirem un dia o altre, i jo també, però per ara no tinc cap pressa. ¿Saps què hem de fer?

- Què?

- Doncs, passar-ho tan bé com puguem, estimar-nos molt i molt, jugar, abraçar-nos, besar, riure, dir que ens estimem...

- Ui! Això de dir que ens estimes ja ho fas tant que fins i tot et fas una mica pesada, mama.

- Què vol dir això? Dir-me pesada a mi! Ara veuràs!

La Clàudia ja sabia què passaria llavors: la seva mare li faria un munt de pessigolles i riurien juntes fins cansar-se.

Ens han regalat una història sobre la por nocturna!

La companya blocaire Krups (Una cabeza mal amueblada) ha tingut el detall de compartir amb nosaltres una història viscuda que ens ha agradat molt. La volem publicar en un post perquè pensem que val la pena compartir-la amb totes vosaltres.

Jo me'n recordo d'un dia que vaig anar a casa d'uns amics i el fill petit deia que tenia por perquè hi havia una granota vampir a la seva habitació (!!!) A mi em va fer gràcia, em vaig posar unes ulleres de sol "màgiques" i vaig confessar que jo era experta en granotes vampir. Que eren invisibles, però jo podia veure-les, i allò que el nen tenia a l'habitació era un bebè de granota molt petit, d'una espècie que només menjava ninos de peluix ("no hauràs vist algun nino una mica fet malbé...?"); que l'havia de fer fora i portar a... "Manresa!" em va dir el nen, i jo doncs "sí, a Manresa, com ho saps? Perquè si es queda a la teva habitació, potser et fa malbé els peluixos... això sí, es faria la teva amiga i et protegiria, però..."
Total, que el nen es va encarinyar amb la granota i no saps la de vegades que em va donar les gràcies la mare!!! Si és que soc una cria en el fons jejeje. Crec de vegades el millor és intentar capbussar-te en la ment i la imaginació del nen i donar-li la volta a la por...


MOLTES GRÀCIES, KRUST!! I felicitats pel teu bloc !! (Una cabeza mal amueblada)

Terrors nocturns dels més petits de la casa

Els nostres fills són el tresor més meravellós que tenim, d’això no en tenim cap dubte.  Però, la veritat, quan el terror nocturn s’instal•la en el cor dels nostres petits, exercir de pares i mares pacients se’ns  pot fer molt difícil.

Tenim son, estem cansats i el nostre fill plora perquè veu monstres horribles que l’aguaiten amagats en la foscor de la nit.

Bé, no ens queda una altra, ens carreguem de paciència i intentem demostrar al nostre fill o filla que estem al seu costat en aquell moment tan complicat per a tots nosaltres.

Un dia, un amic meu, l’Albert, em va explicar com va ajudar a la seva filla Marta a superar la por nocturna.

Una nit, l’Albert va haver d’anar a l’habitació de la Marta perquè la nena havia començat a plorar y a  cridar espantada perquè havia un monstre a la seva habitació que l’amenaçava.

Llavors l’Albert, sense encomanar-se a ningú, es va situar al bellmig de l’habitació de la seva filla i va començar a cridar:

- A veure, monstre que vens cada nit a espantar la meva filla!  Ja n’estic fart!  Em sents?  FAAAAAAART!

Com se’t torni a acudir de venir aquí a molestar la Marta, ens veurem les cares tu i jo!  M’has entès bé?

L’Albert no solament va aconseguir que la seva filla dormís sense por a partir d’aquella nit, sinó que a més a més s’havia convertit en un heroi-victoriós-de-monstres.