La Clàudia va veure que el seu germà gran, mentre parlava per telèfon amb una amiga seva, feia una expressió de cara estranya.
La nena va dir a sa mare:
- Mira quina cara posa l’Albert, mama! Fa riure!
Però la mare de la Clàudia de seguida es va adonar que alguna cosa no anava bé, i que l’expressió del noi era de dolor, com quan ens fem molt de mal i no volem plorar.
- Què et passa, Albert? – Li va preguntar amoïnada al seu fill.
- Mama! – Respongué ofegant un crit i començant a plorar desconsoladament- S'ha mort en Carles, mama! En Carles s'ha mort!
- ¿El Carles? Però, què ha passat? Si ahir estava la mar de bé i…
- Ha patit un accident, mama! L’ha atropellat un cotxe que corria massa. No, mama, no pot ser! En Carles no, mama!
El noi no podia deixar de plorar i la mare, que no tenia paraules de consol, el va abraçar molt fort i va plorar amb ell. La imatge d’en Carles, l’amic del seu fill, un noi alegre i sempre somrient, se li va fer present, de fet no se’l podia treure del cap.
La Clàudia es va espantar en veure plorar la seva mare i el seu germà, i va anar corrents al seu costat.
- Què passa, mama? Per què ploreu?
- Clàudia! Ha passat una cosa molt trista i per això plorem. ¿T'en recordes en Carles, l’amic del teu germà?
- Sí, mama. És clar que me’n recordo. Va jugar molt amb mi ahir, quan va venir a casa. És l’amic de l’Albert que més m’agrada. Sempre em tracta molt bé i em fa riure molt.
- Filla, el que ha passat és que en Carles s'ha mort. L’ha atropellat un cotxe aquest matí.
La nena es va sorprendre molt i no va dir res, va mirar a la seva mare i al seu germà.
- Mama, llavors, ¿Ja no tornaré a veure més en Carles? ¿Ja no vindrà més a casa? ¿No podré tornar a jugar amb ell?
- Ho sento filla, no. En Carles se n’ha anat i ja no el tornarem a veure.
La Clàudia va abraçar al seu germà per donar-li consol. Es barallaven sovint ells dos, però la nena mai havia vist l’Albert tant trist.
Tres dies després de la mort d’en Carles, la Clàudia va començar a fer preguntes als seus pares.
- L’Albert està molt trist. Avui l’he vist mirant fotografies on surt en Carles. Per què ho fa això? ¿Mirar-les no el posa més trist?
- No filla, veure fotografies d’en Carles, recordar-lo, pensar en ell, l’ajuda a apaivagar la seva pena. A veure, filla, a tu, què és allò que més t’agradava d’en Carles?
- Quan em feia riure, sempre feia pallassades per fer-me riure. Un dia em va regalar un nas de pallassa, encara el tinc perquè m’agrada molt. Mama, no vull que en Carles sigui mort. Vull que torni a casa, que em torni a fer riure. Des que va morir, l’Albert està molt trist.
La mare va abraçar molt fort a Clàudia i va tornar a plorar. Uns moments després, va dir a la seva filla que tots aquells records, que totes les coses que havia compartit amb en Carles, la mantindrien unida a ell per sempre. Que quan volgués tanqués els ulls i el recordaria rient al seu costat.
- Vull plorar, mama.
- Plora, filla, plora tant com vulguis.
La Clàudia seguia abraçada a la seva mare, aquelles abraçades la consolaven moltíssim.
- Mama!
- Digues, filla.
- ¿Tu també et moriràs?
- Clàudia, tots ens morirem un dia o altre, i jo també, però per ara no tinc cap pressa. ¿Saps què hem de fer?
- Què?
- Doncs, passar-ho tan bé com puguem, estimar-nos molt i molt, jugar, abraçar-nos, besar, riure, dir que ens estimem...
- Ui! Això de dir que ens estimes ja ho fas tant que fins i tot et fas una mica pesada, mama.
- Què vol dir això? Dir-me pesada a mi! Ara veuràs!
La Clàudia ja sabia què passaria llavors: la seva mare li faria un munt de pessigolles i riurien juntes fins cansar-se.
